DIETA DISSOCIADA: UNA UTOPIA NUTRICIONAL

Publicat a: Revista GiDona, núm. 60 - Novembre 2012

Et sonen la Dieta de Montignac, l’Antidieta, la Dieta de Hay, o bé la tant promocionada dieta de Rafaella Carra? Són exemples de dieta dissociada dins un llarg etcètera. Aquesta tipologia d’opció dietètica es recolza en la premissa que la quantitat d’aliment consumida no contribueix en l’increment de pes; sinó que aquest és conseqüència de la combinació que es fa dels aliments que configuren la dieta. 

Dit d’altra manera, els seus defensors al·leguen que el nostre organisme no aprofita totes les quilocalories ingerides si introduïm, al nostre tub digestiu, de forma separada, un aliment que contingui “només” hidrats de carboni o un que contingui “només” proteïnes o greixos. Afirmen que, d’aquesta manera, cadascun d’aquests nutrients podrà ser digerits a nivell gastrointestinal de forma “correcta”, a diferència de si hi hagués interferència/presència d’altres nutrients. Per tant, els seus prescriptors indiquen que es pot menjar de tot (o gairebé), i en quantitat il·limitada, però sense barrejar/combinar aliments dins un mateix àpat o al llarg de tot un dia sencer.




Es tracta d’afirmacions completament absents de fonament científic: a més de pretendre desafiar el primer principi de la Termodinàmica (l’energia no es crea, ni es destrueix; es transforma), es mostra una completa manca de coneixements en bioquímica dels aliments, en al·legar que tots els aliments són “purs en un nutrient” (és a dir, que només contenen hidrats de carboni o proteïnes, o bé greixos): els aliments són matrius complexes constituïdes per diversos nutrients en proporcions diferents. Les llegums i els cereals, que erròniament serien emmarcats com “hidrats de carboni”, també posseeixen continguts significatius de proteïnes. La llet i els seus derivats, d’altra banda classificats com “aliments proteics”, contenen lactosa (un hidrat de carboni simple) i greixos saturats (si no són 0% matèria grassa). I continuaríem... pels altres grups d’aliments! I, per altra banda, contradiu l’evidència que el nostre sistema digestiu (des de l’inici del nostre procés evolutiu) està completament adaptat a processar i absorbir, conjuntament, els diferents nutrients aportats pels aliments consumits al mateix àpat (tot i l’existència d’enzims digestius encarregats específicament d’hidrolitzar hidrats de carboni, proteïnes o greixos).

Per tant, fins aquí, res a estranyar que qualsevol dieta dissociada sigui catalogada com dieta miracle.


El perill de seguir-les rau en el fet que, si els diversos grups d’aliments no són consumits en una freqüència suficient per a cobrir els requeriments nutricionals diaris (a causa de la dissociació obligada), i més durant un període sostingut, existeix un conseqüent risc de deficiències nutricionals. I, així mateix, si els aliments classificats com a “proteics” o “greixos” són consumits en quantitat excessiva, pot haver-hi conseqüències fisiològiques. En tot cas, però, tot i que anunciïn no limitar la quantitat a consumir, la majoria d’elles són dietes hipocalòriques (quelcom subseqüent a la dissociació d’aliments), sent aquest el vertader motiu de pèrdua de pes.


Llavors, estàs disposat/da a menjar, mesos i mesos, setmana rere setmana, a tots i cadascun dels àpats del mateix dia, el mateix: només pasta, o bé només arròs o patata o potser llegums, o bé carn o peix, ¿tot el dia, i sense combinar amb altres aliments?

També pregunta’t: si una dieta hipocalòrica variada i equilibrada convencional garanteix perdre pes, ¿és necessari haver de desaprendre bons hàbits alimentaris ben instaurats, de forma injustificada? Si s’acaba seguint una dieta dissociada, ¿com es durà a terme el més difícil: el manteniment d’aquest pes assolit? Efecte rebot assegurat! Si ja l’has seguit, segurament ja saps del què parlo!

Post Recomendado deslizante para blogger